|
|
|
flotava el verb melodiós; mes ara en l'Illa diu quelcom que ja retorna del secular encantament, i munten generacions que una claror novella duen als ulls. La joventut és nostra. La llengua: ella l'ha fet, el gran prodigi; ella amb sos mots regalimant de saba ens torna la llecor que l'ha nodrida; ella difon estremiments profètics; ella té notes de clarins. Sonem-los; despertem els titans que en l'ombra jauen de l'esperit; sonem-los; si ens escupen els filisteus des de les torres, sonem-los, i cauran. Sota la immensa cúpula de blavor a on se miren els cims més alts de l'heretat, solcada pel tremolenc atzur mediterrani, soni el crit de la sang, bategui el ritme de la maternitat, i en ell se bressin, com eixa mar unísona, vibranta d'un sol batec des de Pollença a Roses, els milions de cors de nostra raça. Som nét i fill de catalanes. Elles amb mots d'enyorament me condormiren, amb mots d'enyorament que dins el calze de la innocència gotejant, com perles de rou, duien reflexos lluminosos dels nadius horitzons. Pastors i fades i dones d'aigua i cavallers i prínceps, amb la materna melodia als llavis, baixaven del Montseny i les congestes del Pirineu, per habitar ma casa. I el regne d'il·lusió, terra promesa on tots volem anar, per mi tenia ton nom, oh Catalunya, i ta corona, oh Montserrat, i ton accent, oh Musa oblidada llavors, ara vestida de porpra triomfal. Tu em bressolares tímidament amb les mateixes notes que avui, com ressonanta escampadissa, amb crits de joia a l'avenir se llancen, i eren en l'auba de ma vida, un feble piular com a aucells que migbadessin els ulls, eixint d'un somni de centúries. Llavors ma joventut volà despresa de la roca insular per a confondre's dintre del bull de la ciutat sonora. Trobava clos el món de mos ensomnis, i al gest aspriu de la comtal matrona jo responia amb la supèrbia muda d'un fosc isolament. Era la boira que assaonà mon cor perquè el somriure de l'amor hi florís. Oh dolça imatge que en mon camí posà la Providència! Tu, Beatriu catalanesca, fores la calor de la pàtria feta dona! I quan, victoriós dels vents terribles que afuà la dissort entre nosaltres, vinguí a l'altar per abraçar-te meva i al Monestir pelegrinant pujàrem, i dalt el cim de les sagrades penyes ens donàrem les mans, i ens semblà veure, amb ulls enlluernats per la divina claror del ritu nupcial, difondre's el misteri d'amor, l'ànima nostra, sobre la majestat de Catalunya, i el mar immens i radiós, i l'Illa guaitant a l'horitzó..., llavors mon llavi trèmul te volgué dir, i no podia: --"Veus enfora la mar? Quantes esteles hi dibuixaren els vaixells que em duien! Quantes hores de febre i de pontar-se mos pensaments de foc damunt les ones! Veus ma terra allà endins? Ella t'espera per a besar-te el front amb sos efluvis. Tu amb nova sang hi nodriràs el vincle del poble meu amb la materna soca." Els focs de Sant Joan la nit perfumen; mes de tots els amors, sols un n'alena. Salten de mont en mont llengües de flama dient el pacte espiritual que ens lliga. No us allunyeu, memòries doloroses. Si féssiu nosa aquí, quan vénc a seure a la festa pairal, jo no hi seria. Mai com al beure el vi de l'entusiasme sent tan a prop les enyorades ombres. Com la falzia en un illot caiguda enmig de la rompent, que per a moure l'ala nafrada i degotant, espera el raig de la bonança que l'eixugui, jo em sent reviure, agombolat per l'hora de calor jovenívola que ens besa. Mai els tres rius de llàgrimes vingueren tan dolços i tan plens com brollen ara que el foc dels esperits se fa visible. ¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia l'obscur amagatall, dirà la força? Passa la mar un mot de recordança: del foc de germanor vola una espurna... L'espurna ha pres... Els escolans d'un culte nou i sublim, formiguejant a l'ombra, de viles i ciutats duen l'ofrena cap a les pires d'allà dalt; i els diuen, al passar costa amunt, el pi balsàmic, la mata, el boix, el romaní: --Colliu-nos! L'espurna ha pres. I d'un en un s'encenen els cirials del culte de la pàtria. Sobre l'immens entrunyellat de serres la nit batega de clarors purpúries; i dels devots d'aquesta escolania que en tots els cims de Catalunya vetlen, n'hi ha que miren en silenci, pàl·lids d'una emoció fondíssima, la fosca a on la filla de la mar s'amaga. --"¿Tendrà un llumet per a nosaltres, una mirada, un pensament? ¿Està adormida o sos ulls bada al gloriós insomni?" I l'hora fuig i les tenebres callen... Però, de sobte, un crit vola pels ecos de les altures de llevant. Oviren un llumenar... El Puig Major saluda. És l'estel de Mallorca! Joan Alcover
|
| «Mallorca veu el Montserrat
i si de nit no se colombra ulls de claror donem a l’ombra, posem-hi focs de germandat». |